Ada Castells té el do de no caure en el sentimentalisme i sap convertir l'honest i divertit retrat de la seva mare en un cant irònic i tendre a la vida i a la comprensió. Per això fa riure i per això commou.

«La mare semblava una boia en banyador, però ella es veia com l'Esther Williams.»

Mentre la Sara espera que li passin a recollir els últims mobles de la mare, li cau a les mans una llibreta daurada amb un títol que la desconcerta: Confeccions Vidal. Són les memòries que ha escrit l'excèntrica de la seva mare els dos últims anys de vida. La Sara hi comprova allò que ja sap, que la Raquel s'hauria passat l'existència anant a festes, comprant-se joies i ballant la conga, però tenia un problema que no podia esquivar: tres filles.

Mare es la confrontació entre els records de dues dones. Quan la Sara topa amb els aires de grandesa de la Raquel, li agafen unes ganes boges de deixar-la verda, però, a mesura que va retrobant-se amb la vida de la mare, el primer impuls de venjança es converteix en una reconciliació.

«Ho explicaré tot! Com van fotre el general Villarroel, com van derrotar les nostres victòries. Perquè, fins ara, d'aquella guerra només he sentit les versions que vénen de dalt o de l'enemic.»

Victus és una novel·la històrica que ens narra la guerra de Successió espanyola, un conflicte que pot considerar-se la primera de les conteses mundials i que s'acaba l'11 de setembre del 1714 amb l'apocalíptic assalt a Barcelona. També és la tragèdia d'en Martí Zuviría, un jove barceloní, alumne avantatjat del marquès de Vauban, que es converteix en un geni de l'enginyeria militar.

Victus és un prodigi d'informació i rigor històric al servei d'un relat àgil, potent i directe, amb una dicció rabiosament contemporània, que ens porta de França a Barcelona passant per Madrid, Toledo, Tortosa o les batalles de Brihuega i Almansa. I és també una obra sobre la Barcelona irreductible del 1714, que va sofrir un setge desigual de tretze mesos i el bombardeig de més de trenta mil projectils.

Victus posa en qüestió les versions oficials de tots dos bàndols i cedeix la paraula als autèntics protagonistes de la història, des de la figura immensa d'en Villarroel, el general que va defensar la capital catalana amb llàgrimes als ulls, fins als civils i soldats anònims de totes les nacions que van lluitar a un costat i l'altre de les muralles.

Però, per sobre de tot, Victus és un festí literari de primer ordre que es devora de la forma en què sempre s'han devorat les grans obres, com ho demostra que se n'hagin venut els drets al rus, l'alemany, l'holandès, l'italià, el portuguès, el coreà, el croata i el francès.

Ressenyes:
«Un huracà d'aire fresc, una iconoclasta visió des de baix que refà el mite del 1714 amb més potència. Més vibrant. Més proper.»
Joan B. Culla, professor d'Història Contemporània

«No s'assembla a cap escriptor. Extraordinària.»
Pere Gimferrer

«Un antídot contra el verí de la manipulació.»
Sergi Pàmies

«¿Quién puede ser catalán? Quien quiera serlo. ¿Hay un requisito menos exigente? Nos interesa menos el origen de la gente que su destino.»
Del prólogo de Albert Sánchez Piñol

«Me he metido en este fregao soberanista por los valientes de mis padres, que vinieron a buscar un futuro mejor para sus hijos. Y también por mis nietos y todos los nietos de Cataluña, porque quiero un futuro mejor para ellos.»
Eduardo Reyes

«El unionismo nos dice: "Como eres castellanohablante, te están instrumentalizando, eres tontico, eres un actor pasivo". Pues no. Yo soy actor político activo y queremos conseguir que la mayoría de la gente vote que sí a la independencia.»
José Rodríguez

Mai un llibre en català havia protagonitzat una sortida tan fulgurant en l'àmbit internacional. Publicant en 37 llengües. La segona novel·la de Sánchez Piñol confirma la qualitat i l'amplitud de l'èxit d'aquest escriptor.

Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem.

Quan el van desembarcar a la platja amb una xalupa, el va sorprendre que l'únic habitant de l'illa no sortís a rebre'l. Però aviat descobreix que apareixen cada nit molts visitants misteriosos i amenaçadors. Des d'aquest moment, la seva vida -que haurà de compartir amb el brutal Batís Caffó i Aneris, la de la pell freda- es converteix en una lluita frenètica amb ell mateix i amb els altres, on es barregen els sentiments de rebuig i de desig, de crueltat i d'amor, de por i d'esperança.

Ressenyes:
«Després de The Narrative of Arthur Gordon Pym d'Edgar Allan Poe, ben poques vegades havíem experimentat alhora un calfred, un neguit i una fascinació semblants.»
Pere Gimferrer

«El que ens narra Sánchez Piñol és permanent suggestiu.»
Ferran, S & G. Editors (Nova York)

«Me persigue después de haberlo leído. Un libro espléndido.»
Enrique Vila-Matas

«És la meravella de les meravelles. Estic completament fascinat.»
Fischer Editors (Frankfurt)

«Su éxito no solo se explica por sus virtudes literarias, también por su excepcionalidad.»
Toni Soler, La Vanguardia

Tretze faules modernes en què l'autor combina magistralment la fantasia, l'humor i l'existència quotidiana.

Hi ha un esquimal que fuig d'un ós, ¿o potser és l'ós qui fuig de l'esquimal? I un armari que s'empassa misteriosament una dona. I un espantaocells que vol fer-se amic dels corbs. I l'excèntrica tripulació d'un vaixell fantasma.

La traducció a 37 llengües -del xinès a l'indi, de l'eslovè al coreà- és un fet que per la seva universalitat i la seva rapidesa no té precedents en la literatura catalana. Aquest excepcional escriptor publica ara Tretze Tristos Tràngols, tretze contes que estimulen la nostra imaginació. Tan sorprenents i diversos que, a més de la força narrativa de l'autor, només tenen en comú que són tretze, que són tristos i que els seus personatges passen tràngols.

El secret de les grans històries: un llibre indispensable per gaudir encara més de les lectures, les pel·lícules i les sèries.

Aquest llibre no explica com s’escriu una història; aquest llibre explica com s’escriuen totes les grans històries que s’han escrit i que mai s’escriuran, i per què han captivat milions i milions de lectors. És una afirmació tan rotunda com certa.

I per què cal llegir aquest llibre? De ben segur, per dos motius. Primer, perquè aquells que comencen a escriure no hagin de passar pel mateix suplici que va haver de patir al començament l’autor de novel·les tan populars com Victus o La pell freda. I segon, i més important, perquè els lectors de Les estructures elementals de la narrativa gaudiran el doble de les lectures, de les pel·lícules i de les sèries televisives.

Per què ens agraden tant, les bones històries? Com s’imaginen i es creen des del no-res? Com es desenvolupa un argument? Com s’articula correctament una trama? Com ha de començar i acabar una història perquè sigui reeixida? Són preguntes cabdals, perquè, en contra de la percepció més generalitzada —que considera les històries com una eina d’oci sense transcendència—, el fet és que sense narrativa moriríem.

Els relats no ens fan ser millors persones, sinó que exerceixen una funció superior: ens fan persones. Penseu en la vostra infància i en els textos que us explicaven com era el món. O en els somnis: el fet narratiu és una pulsió tan poderosa que cada nit... ens expliquem històries a nosaltres mateixos! Per això, a cavall de l’antropologia i partir d’exemples molt diversos —dels relats dels mbuti africans a La metamorfosi de Kafka, de Moby Dick de Melville al Tiburón de Spielberg, del Quixot a Joc de trons, entre d’altres—, Les estructures elementals de la narrativa revela amb enginy i amenitat el secret de tots els relats que, en paraules de l’autor, «fan d’aquest món, abismalment horrorós, un lloc suportable».

Tots són sospitosos.

Tots tenen alguna cosa per amagar.

Però algú haurà de respondre per la mort de la seva filla.

En una zona empobrida de les muntanyes Ozark, a Missouri, en un poble petit amb grans secrets, dues nenes de dotze anys apareixen assassinades. Sense res per perdre i trencada pel dolor, l'Eve Taggert decideix esbrinar què li ha passat realment a la seva filla Junie.

L'Eve coneix el costat fosc de la vida: la seva mare es va encarregar d'ensenyar-l'hi. Una dura lliçó que ella ha volgut estalviar desesperadament a la petita Junie. Però, contra el seu instint, l'Eve haurà de recórrer a la fortalesa cruel que li va inculcar la seva mare per afrontar la veritat sobre el crim... i sobre la seva autèntica naturalesa.

Una història potent i colpidora sobre llaços familiars, sobre dones que lluiten en circumstàncies extremes i sobre com fins i tot els llocs més foscos i aterridors poden oferir-te un refugi.

«Sense concessions, feroç i brillant.»
The Guardian

«Des de l'absorbent arrencada fins l'impactant final,

la novel·la mai deixa de fascinar amb els seus girs sorprenents.»
Associated Press

Ressenyes:
«Una escriptura d'una urgència feroç.»
Publishers Weekly

«Un final que enlluerna.»
Booklist

«Un noir rural ple de voltes i girs... Absorbent.»
Hello Magazine

«Sí, sí i mil vegades sí! Totalment fabulós.»
Larry, Goodreads

«Una colpidora història de maternitat i crim.»
CrimeReads

«Arriba al cor amb la seva crua veritat emocional.»
Daily Mail

«Absolutament fantàstic. Se m'ocorren moltes paraules per descriure'l: meravellós, punyent, perfecte.»
Ellen, Goodreads

«De trama impecable... Fascinant.»
Shelf Awareness

«Et gela el cor.»
Metro

«Fosc, inquietant, cru, addictiu i amb un final al·lucinant.»
Norma, Goodreads

«Per llegir d'una tirada! Molt més que el típic thriller!»
Wendy, Goodreads

Tu no ets una mare com les altres és una potent història real d'una mare fascinant i forta però al mateix temps plena de debilitats i contradiccions.

500.000 exemplars venuts a Alemanya.

Premi dels Llibreters de Madrid al millor llibre de l'any.

« La meva mare era tan complicada com un trencaclosques de mil peces, i jo en vaig haver de reunir tots els fragments i fer-los encaixar.»
Angelika Schrobsdorff

_________________________

Angelika Schrobsdorff reconstrueix la vida real i inconformista de la seva mare, l'Else, una dona nascuda en una família de la burgesia jueva de Berlín que viurà de ple els «bojos anys vint» i que tindrà tres fills de tres pares diferents, fidel a les dues promeses que es va fer de jove: viure la vida amb la màxima intensitat i tenir un fill amb cada home que estimés.

Amb passió però sense compassió, amb empatia i admiració, però alhora amb una mirada crítica, Angelika Schrobsdorff ho explica amb dues veus diferents: la de la dona adulta, que coneix fins al fons l'ànima humana i, per tant, no jutja, i la de la nena i l'adolescent que reviuen els records d'aquella mare tan poderosa.

Ressenyes:
«Fascinante, abrumador, único.»
Andrés Trapiello, El País

«Una novel·la enormement important, necessària i significativa.»
I. Simmel, Frankfurter Allgemeine Zeitung

«És clar que encara teníem un lligam sentimental. Per l'amor de Déu, ¿segons vostè és possible haver viscut tota la vida junts i no tenir, com diu vostè, cap lligam sentimental?»

Una novel·la que és com una tragèdia clàssica: un gran misteri, impecable i cronometrat.

Primer acte: Roma. Una família infeliç. La Carla, en Vito i tres fills. Dos adolescents i una nena petita. El pare, en Vito, que fa vint anys que maltracta la dona, el troben mort en un abocador. La principal sospitosa és la Carla, la dona. I se l'enduen detinguda a la presó, en espera del judici. Ella al·lega que l'ha matat en defensa pròpia.

Segon acte: un gran judici mediàtic. La fiscal construeix un relat en què la Carla ha planejat el crim amb molts mesos d'antelació i a sang freda. La premsa destrossa la Carla, l'anomenen la Mantis religiosa. Ningú se la creu, només la defensen les seves companyes de la presó. «Sabem que tot és culpa del teu exmarit, estem amb tu, Carla.»

Tercer acte: ¿la Carla és una criminal? ¿La Carla és una santa? Arriben les revelacions. I aquí no hi ha ni dos ni tres girs. N'hi ha, com a mínim, cinc. I tots encaixen. Els fills, els parents i els amants. Tots hi juguen el seu paper.

A través d'una novel·la d'intriga, addictiva per la història que explica i per l'ambigüitat de tots els personatges, Una història negra va més enllà i ens parla de la culpabilització de les dones com d'un estigma social que encara les tenalla.

Crítiques:
«Un ritme vertiginós rematat per una acció i uns diàlegs de primera.»
La Reppublica

«Una novel·la negra gens convencional.»
Paolo di Paolo, La Stampa

«Una història fosca i criminal, amb el ritme dels grans mestres del gènere.»
Francesco Piccolo, Corriere della Sera

«Antoni Batista ha fet una feina d'explorador incansable. Un dossier revelador de tot allò que ignorem sobre la diversitat i la complexitat del món basc.» (Josep Maria Espinàs, El Periódico).

«En aquestes pàgines hi ha un Arnaldo Otegi tal com jo honestament el veig a partir del meu tracte amb ell i amb la gent que li és propera, complementat amb el seguiment periodístic que vaig fer durant vint-i-cinc anys en la meva corresponsalia política al País Basc.

»El meu punt de vista, català i per tant ni basc ni espanyol, m'ha permès sempre observar el conflicte des d'una distància crítica.

»He tractat molt Arnaldo Otegi. Conservo innombrables notes de les meves trobades amb ell i deu hores de converses enregistrades. He comptat que, sumant els vuit llibres sobre el País Basc que he escrit, hi té 156 referències; i que, entre el 1998 i el 2004, surt 2.926 vegades a les meves cròniques i entrevistes.

»No és perquè sí: Arnaldo Otegi és la força de la pau.»
Antoni Batista

Què n'han dit:
«Rara avis excepcional, les cròniques honrades d'en Batista sobre el conflicte basc, enmig d'una guerra i en moments duríssims, eren aire net no contaminat, anaven sempre contra corrent. Ajudaven a comprendre un conflicte gravíssim, et feien qüestionar el teu parer i la teva mirada i fitaven lluny, sempre molt més lluny, per albirar un altre demà resolutiu. Tota una generació estem amb deute amb Batista per haver-nos ajudat a pensar.»
David Fernàndez (autor del pròleg)

«Documentadíssim, revelador, imprescindible i colpidor.»
Xavier Antich, La Vanguardia

«Un periodista honest que ens ha explicat tota la complexitat del conflicte des de la imprescindible distància crítica. Un llibre essencial.»
Jordi Creus, El Punt Avui

Amb Locus tenim el riure assegurat, perquè la manera de veure i explicar el món del seu autor, Antoni Gual, és singularment divertida.

El narrador de Locus és un jove neuròtic que no sap ben bé on va i que topa contínuament amb gent que encara està pitjor que ell, en una desfilada de personatges estrafolaris i al·lucinants que es converteixen en els pilars de la narració, des de l'oncle Quasimodo fins al cosí penques, passant pel general que convida el protagonista a llegir a la caseta del gos. Locus és un relat de formació i aprenentatge, però al revés: el camí que segueix el nostre heroi és el de la deseducació i el desenfocament.

Locus es resisteix a ser classificat en cap gènere literari pur. Segurament cal situar-lo entre aquesta mena de memòries novel·lades que de tant en tant trobem en la història de la literatura. On comença una fantasia que el narrador no sap destriar de la realitat? Impossible treure'n l'aigua clara, i això és el que fa que el llibre ens atrapi.

I és que Locus és bàsicament la traducció literària de la singular mirada d'Antoni Gual sobre aquest circ on ens han fet viure sense que ningú ens hagi demanat permís.

Ressenyes:
«Fa petar de riure i ens demostra que l'autèntica ficció és la nostra existència.»
Joan Carreras

«Una mirada lúcida, irònica i sàvia sobre la cultura, la literatura i la vida.»
Hilari de Cara

«L'aplaudeixo amb entusiasme. M'ha fet somriure, riure, m'ha emocionat i esborronat i m'ha fet rumiar.»
Lector

«Què més vull?»
Sílvia Soler

La increïble vida de l'Alexandre Alekhine, conegut com «el sàdic dels escacs», «més immoral que Richard Wagner i Jack l'Esbudellador», consagrat pel tsar, perseguit per Stalin i esbirro de Goebbels.

«Un gran llibre, entre el thriller iniciàtic i la reconstrucció històrica [...]. Diabòlic Alekhin, malèvol Larrue. Una novel·la que no t'has de perdre!»
Gilles Pudlowski, Service Littéraire

«Compto el nombre d’imperis que he vist com s’ensorraven al llarg de la meva vida. Hi ha hagut l’imperi tsarista, l’imperi austrohongarès, l’imperi otomà i l’imperi nazi. Hi queda el meu, l’imperi de les seixanta-quatre caselles».

A l'edat de quaranta-set anys, el campió del món d'escacs Alexandre Aleksàndrovitx Alekhine, rus de naixement i nacionalitzat francès, fa partides de la mateixa manera que fa anar la seva vida: de victòria en victòria i de continent a continent.

Som a setembre del 1939 quan embarca des de Buenos Aires cap a Europa, amb la seva dona i el gerro de porcellana del qual no se separa des del moment que el tsar Nicolau II li va lliurar com a trofeu. Alekhine no té més preocupació que continuar negant la revenja a què sospira des de fa dotze anys el seu etern rival, el cubà Capablanca. Però quan arriba a París l'espera una carta que el crida a files i el Reich, per la seva banda, l'insta a sumar-se a la seva causa creant una escola d'escacs per a les generacions futures alemanyes. En un moment en què tot encara es pot resoldre en el tauler, el geni dels escacs pren una decisió que el convertirà en ostatge dels nous amos d'Europa i en col·laborador de Hans Frank i Joseph Goebbels. De mica en mica, les peces de la seva jugada mestra —la seva esposa Grace i Spielmann, Rubinstein, Przepiórka: els grans mestres jueus perseguits, que havien estat els millors rivals— aniran caient l'una rere l'altra.

La crítica n'ha dit:

«Una novel·la apassionant. [...] Una ploma brillant de vegades afuada com una fulla d’afaitar».
Europe Échecs

«Hàbil narrador, Arthur Larrue va canviant de ritme i de registre al llarg dels capítols, i manté el suspens durant tota aquesta implacable crònica d'una mort anunciada. Impressionant, La diagonal Alekhin és un nou èxit d'aquest escriptor únic que seria una llàstima perdre-se'l.»
Alexandre Fillon, Les Échos

«Una barreja entre un thriller subtil i una novel·la històrica.»
Lisa Vignoli, Marie Claire

«Esglaiadora.»
Le Parisien