Què és més difícil?

Morir o matar?

L'Abir Nasr és un adolescent que presencia, impotent, l'assassinat de la seva família durant una missió de l'exèrcit israelià al sud del Líban. Plantat als peus del cadàver de la seva mare i del de la seva germana petita, jura que en perseguirà els culpables fins a la fi dels dies.

Nit rere nit, l'amenaça de l'Abir apareix en els somnis d'en Jacob Baudin, un dels soldats que va participar en l'acció quan feia el servei militar obligatori, i el dilema d'haver d'enfrontar-se a uns enemics que no ha triat el corseca. En Jacob és fill de pares francesos i se sent emigrant a Israel, per això intenta reconciliar-se amb una identitat que li ve donada per la seva condició de jueu.

Després de la tragèdia, l'Abir és acollit per uns familiars a París, on se sent atrapat entre dos mons irreconciliables. D'una banda, el nucli familiar asfixiant i, de l'altra, la societat oberta que li ofereix llibertat i que encarnen dues joves: la seva cosina Noura, que es revolta contra les imposicions de l'integrisme religiós del seu pare, i la Marion, una adolescent preciosa i vitalista, de la qual s'enamora obsessivament.

De cap lloc és un viatge als confins de la consciència per part de dos homes que es veuen obligats a viure d'acord amb unes identitats que no han triat i de les quals és complicat escapar. Les vides de tots dos es tornen a encreuar al cap dels anys a Brussel·les sota el fum de les bombes amb què el Cercle, una organització islamista, sembra el terror al cor d'Europa.

Una història que enfonsa les arrels en la naturalesa humana i en les seves ombres i llums. Una novel·la vibrant de Julia Navarro que ens convida a reflexionar sobre les certeses que tenim.

ELS NENS ACONSEGUEIXEN BRILLAR QUAN SE'LS ASSENYALA EL CAMÍ CAP ALS SEUS TALENTS I SE'LS ALLIBERA DE LES PORS.

«"Soc valent i no ho sabia!", em va dir orgullós l'Eloy, de 7 anys, quan va descobrir fins a quin punt era capaç de fer un munt de coses tot sol, ja que fins en aquell moment les hi havien fet els seus pares. No s'havia imaginat mai que fos capaç de superar una por amb ajuda només de la seva valentia.»

Les emocions poden ser les nostres millors aliades, però també les nostres pitjors enemigues. Conquerir el territori de la por és, probablement, una de les principals missions dels pares.

Educar és una responsabilitat social perquè, algun dia, aquests nois i noies hauran de sortir al món per convertir-lo, si és possible, en un lloc millor. Però per fer-ho, els nostres fills necessitaran valentia, fortalesa, confiança i seguretat. Els estem educant per tal que desenvolupin aquestes habilitats? Si els sobreprotegim, estem fem tot el contrari: augmentar les pors i la dependència i alimentar la baixa autoestima en l'adolescència.

Aquest llibre ofereix consells molt concrets per posar en pràctica l'educació emocional i aconseguir que els nois i noies esdevinguin persones fortes i valentes per afrontar els reptes de la vida amb seguretat i autoestima. Només sabent qui són, què volen i cap a on van podran BRILLAR en el futur.

Una de les escriptores més destacades i hàbils de la narrativa catalana, Maria Mercè Roca ens presenta la seva esperada nova novel·la

La monòtona tranquil·litat dels dies de la Rosó es fa bocins quan l'August torna al cap de trenta anys d'absència. Què vol, aquest home caduc però que conserva encara la perversitat als ulls? I quina intimitat somou la Rosó en veure'l? La visita evoca la memòria d'unes vides fetes d'il·lusions i culpes, de felicitat i dolor, que transcorren des dels anys setanta del segle passat fins als nostres dies, entre Girona i Barcelona, amb el contrapunt dels amics, els amants, la família i dels esdeveniments d'una època que ens ha marcat a tots.

Maria Mercè Roca, una de les escriptores més destacades del panorama literari català, amb innegables dots per a la observació psicològica, dóna vida en aquesta novel·la a uns protagonistes sotmesos a un dilema moral.

La novel·la més emblemàtica d'una escriptora molt estimada pels lectors en català, per la qual va rebre el Premi Sant Jordi l'any 1992.

L'Adriana té quaranta anys, un exmarit, una filla que ja dorm amb nois, unes cames de seda, un nou espòs, una amiga molt llançada i una posició benestant. També té, a pesar seu, l'exdona i el fill del seu actual marit, una mare intransigent i molt pesada, un germà ensopit, una mainadera de tota la vida que li fa de consciència i molt temps per no fer res. A més, diu mentides, li agrada beure i encreuar les cames i que els homes la mirin.

Però els fets es desencadenen quan l'Adriana rep la noticia de la mort del fill del seu marit a l'estranger i, de cop, s'adona de la dificultat de les seves relacions familiars i de la impossibilitat que té de trobar un lloc propi i, sobre tot, algú que sigui del tot seu.

La veu més sòlida de la literatura basca actual. El que mou el món, Una novel·la que apel·la als sentiments i compromisos vitals més sincers.Amb el seu brillant talent narratiu, ple de sensibilitat i tendresa, Kirmen Uribe ens parla de la solidaritat, l'amor, la memòria, el compromís, i de la irreversibilitat de les decisions que es prenen un dia i que marquen tota una vida.El maig del 1937, després del bombardeig de Gernika, milers de nens bascos han de sortir del port de Santurtzi rumb a l'exili. Entre ells hi ha Karmentxu, una nena de vuit anys que és acollida a Gant, Bèlgica, per l'escriptor fl amenc Robert Mussche. Amb l'arribada de la nena, la vida solitària de l'escriptor i de la seva família canvia i els esdeveniments se succeeixen. De rerefons d'aquestes vides entrellaçades, la tempesta que arrossega Europa des dels anys despreocupats d'entreguerres, la Guerra Civil i l'esclat de la Segona Guerra Mundial, en una narració que, construïda com un mosaic, arriba fi ns als nostres dies i dóna lloc a un desenllaç imprevist.

«No tinc cap mèrit pel qual ser recordat oficialment. Per justificar una placa de marbre en una casa i que algú passi i digui: “A veure què diu la Viquipèdia de qui era aquest Battistini!”. 

Però tinc una dona i dos fills que estimo, amics meravellosos, un equip de nois que donarien la vida per mi, he comès errors, encara en faré més, però jo també he participat a la festa d’aquesta astronau que anomenem Terra. L’única queixa és haver hagut de descobrir que moro per començar a viure».

ASSABOREIX CADA SEGON DE LA TEVA VIDA, I RECORDA QUE UN DIA SENSE RIURE ÉS UN DIA PERDUT.