El mètode del Dr. Estivill per aconseguir que l'hora de menjar dels nens deixi de ser el malson dels pares.

«Ja ho he provat tot i no hi ha manera que mengi». Per molts pares, l'hora de menjar dels nens es converteix en un infern. La boca tancada -que no s'obre ni quan traiem totes les joguines, encenem la televisió o disfressem els plats amb la seva salsa preferida- és el nostre pitjor malson.

Vist l'èxit del seu mètode per resoldre els problemes de l'insomni infantil, el doctor Eduard Estivill es va preguntar si hi hauria també un mètode que pogués aplicar-se al problema de l'alimentació infantil. Per això va sol·licitar l'ajuda d'una pedagoga, Montse Domènech, i entre els dos varen desenvolupar un mètode senzill, pràctic, amb unes sòlides bases científiques, per ensenyar a menjar bé, i de tot, als nens.

Després d'haver-lo posat en pràctica durant tres anys, amb èxit en més del 98% dels casos, s'han decidit a publicar aquest manual tan amè que ajudarà els pares a ensenyar els seus fills a menjar.

«La resistència dels nens a menjar és habitual. Forma part del seu esperit de rebel·lia davant allò que se'ls imposa. Però en això consisteix educar-los, oi? Han d'anar aprenent que gairebé tot té un moment i un lloc. I també una manera de fer-se. Per això cal un mètode i un temps d'aprenentatge.»
Dr. Eduard Estivill

El lladre del llampec comença la sèrie «Percy Jackson i els Déus de l'Olimp».

Acompanya a Percy a través d'aquesta apassionant sèrie d'aventures sobre un món secret, el món que els antics déus grecs han recreat al nostre voltant en ple segle XXI.

Què passaria si un dia descobrissis que, en realitat, ets fill d'un déu grec i has de complir una missió secreta? Doncs això és el que li passa a Percy Jackson, que a partir d'aquell moment es disposa a viure les aventures més emocionants de la seva vida. En Percyté dislèxia i dificultats per concentrar-se, o això és el que afirma la versió oficial, i ja l'han expulsat de sis escoles.

Objectede burles per inventar-se unes històries fantàstiques que ni ell mateix s'acaba d'empassar, un bon dia els déus de l'Olimp li revelen la veritat: en Percy és ni més ni menys que un semidéu, és a dir, el fill d'un déu i una mortal. I com a tal, haurà de descobrir qui ha robat el llampec de Zeus i així evitar que esclati una guerra entre els déus.

Per complir aquesta missió comptarà amb l'ajudadels seus amics: en Grover, un jove sàtir, i l'Annabeth, filla d'Atena.El lladre del llampec marca l'inici d'una apassionant sèrie d'aventures sobre un món secret: el món que els antics déus grecs han recreat al nostre voltant en ple segle XXI.

La revolució tecnològica que actualment estem vivint bé podria ser la més
profunda de la nostra història. Els serveis convergeixen i passen del món
físic al món digital, sent accessibles des de qualsevol dispositiu. Un fet
rellevant és que les nostres dades ja no resideixen en els nostres ordinadors
sinó en una Internet Global que agafa entitat pròpia i es converteix en molt
més que una simple infraestructura de connexió: és la plataforma que ofereix
servei a milions de dispositius intel*ligents connectats a la xarxa.


És el que es coneix com a Cloud Computing o informàtica en el núvol
d'Internet, que permet que els consumidors, empreses o particulars, no s'hagin
de preocupar de com es proveeix el servei que necessiten. Les empreses no
podran defugir aquest canvi si no volen perdre el tren de l'avenç tecnològic,
i això implicarà prendre decisions sobre la direcció a seguir per millorar els
seus negocis.

Un recull dels secrets més sorprenents, les anècdotes més divertides i les curiositats més sucoses que amaguen les cançons catalanes més populars de la historia.

Us heu parat mai a pensar per què cal tanta gent per tombar una simple estaca, segons la popular cançó de Lluís Llach? Voleu descobrir què és el que en realitat calia tombar segons la primera versió de la lletra, i que pesava molt més que una estaca? Sabeu que la tonada de la cançó «No tinguis pressa» dels Sopa de Cabra havia de contenir un vers que la discogràfica els va demanar que canviessin perquè el considerava massa pornogràfic? O què estava mirant Jaume Sisa quan va tenir un despreniment de retina que el va impedir estrenar La nit de Sant Joan? De què parlava l'himne de Catalunya que havia de substituir «Els Segadors» perquè un grup d'intel·lectuals considerava allò de «bon cop de falç» una incitació a la violència?

La resposta a aquestes preguntes i a moltes altres és el que es pot llegir a Les cançons de la nostra vida. Un ampli recull d'anècdotes sucoses i divertides que s'amaguen rere la creació de moltes cançons populars catalanes i que ara surten a la llum. Des dels clàssics de Serrat als de Manel, des d'Els Pets als Txarango, des de Loquillo als Estopa, des de «El meu avi» al «Fum fum fum», tot un seguit històries d'amor i de desamor, de festa i de protesta, de pares i fills, de pàtria, de sexe, de cotxes, de futbol... El reflex de la idiosincràsia d'un poble a través de la música i tot allò de divertit que provoca l'atzar quan es creua amb la marcada personalitat dels creadors més destacats del país. La demostració que si hi ha unes cançons que han fet història, és perquè tenen la «seva» història.

Continua la saga «L'amiga genial», una història que ressegueix els anys més importants del segle XX a través de l'amistat entre dues dones.

L'Elena i la Lila, les dues amigues que els lectors van començar a conèixer amb L'amiga genial i Història del nou cognom, ja són dones. S'han fet grans molt de pressa: la Lila es va casar als setze anys, té un fill petit, va deixar el marit i les comoditats i ara treballa en una fàbrica en unes condicions molt dures; l'Elena se'n va anar del barri, va estudiar a Pisa i ha publicat una novel·la que té molt d'èxit i que li ha obert les portes d'un món benestant i culte.

Totes dues han intentat trencar les barreres que les volien tancar en un destí de misèria, ignorància i submissió.

Ara les dues amigues naveguen, amb el ritme apassionant a què ens ha acostumat Elena Ferrante, en el gran mar obert de finals dels seixanta i principis dels setanta, un escenari d'esperances i incerteses, de tensions i desafiaments fins aleshores impensables, sempre unides per un vincle fortíssim, ambivalent, que pot quedar soterrat o ressorgir en esclats violents o en trobades que obren perspectives sorprenents.

La crítica ha dit...
«Elena Ferrante és potser la millor escriptora contemporània.»
The Economist

«Tothom hauria de llegir qualsevol cosa que porti la firma d'Elena Ferrante.»
The Boston Globe

«Els personatges femenins d'Elena Ferrante són veritables obres d'art.»
El País