Les opinions del papa Francesc sobre la família, la fe i el paper de l'Església en el segle XXI.

El cardenal Jorge Mario Bergoglio, des del 13 de març de 2013 papa Francesc, i el rabí Abraham Skorka, rector del Seminario Rabínico Latinoamericano, són dos tenaços promotors del diàleg interreligiós, a través del qual cerquen construir horitzons comuns sense diluir les particularitats que els caracteritzen.

Sobre el cel i la terra és el resultat d'una sèrie de profundes converses que van mantenir de manera alternada a la seu de l'episcopat i a la comunitat jueva Benei Tikva.

Al llarg de les trobades van transitant les més variades qüestions teològiques i terrenals. Déu, el fonamentalisme, els ateus, l'Holocaust, l'homosexualitat, la mort i el capitalisme són alguns dels temes sobre els quals donen a conèixer les seves opinions el nou líder de l'Església catòlica i el prestigiós rabí Skorka.

Aquesta és l'edició definitiva del cèlebre Diari d'Anne Frank. El seu text amplia en una quarta part les edicions anteriors i ofereix una visió completa i fidedigna de la terrible odissea viscuda durant la Segona Guerra Mundial per la família Frank

Després de la invasió d'Holanda, els Frank, comerciants jueus alemanys emigrats a Amsterdam el 1933, es van amagar de la Gestapo en una mansarda connectada a l'edifici on el pare de l'Anne tenia les seves oficines. Eren vuit persones i van romandre-hi recloses des del juny de 1942 fins a l'agost de 1944.

En aquell lloc i en les més precàries condicions, l'Anne, una nena de tretze anys, va escriure el seu esgarrifós Diari: un testimoni únic en el seu gènere sobre l'horror i la barbàrie nazis, i sobre els sentiments i les experiències que van viure ella mateixa i els seus acompanyants.

L'Anne va morir al camp de Bergen-Belsen al març de 1945. El seu Diari nomorirà mai.

Un testimoni únic sobre l'horror i la barbàrie nazi, i sobretot sobre els sentiments i les experiències viscudes per una nena jueva reclosa amb la seva família per fugir de l'Holocaust.

John F. Kennedy va dir...
«D'entre tots els qui, al llarg de la història, han parlat en nom de la dignitat humana en temps de sofriment i mort, no hi ha cap veu amb més pes que la de l'Anne Frank.»

4 de novembre de 1926, l'Aixecament de Prats de Molló i l'Exèrcit Català

El 4 de novembre de 1926 la gendarmeria francesa havia avortat un projecte d'invasió del Principat des de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir. Hi participaven alguns centenars d'independentistes catalans, i també un grup nodrit d'antifeixistes italians, que comptaven amb uns suports incerts a l'interior de Catalunya, entre els quals hi havia destacats militants de la CNT.

Giovanni Cattini ens explica per primera vegada com va anar la persecució de la diplomàcia espanyola contra els exiliats independentistes dels anys vint.

"El 18 de juliol de 2022 farà un segle que Francesc Macià va fundar Estat Català, la primera organització catalana separatista més o menys reeixida. El partit, amb una vessant paramilitar, va desaparèixer quan va unir-se a altres formacions per fundar ERC el 1931. L'episodi més conegut dels seus nou anys d'existència és l'intent d'envair Catalunya des de França amb un centenar d'homes per promoure una insurrecció popular contra la dictadura de Primo de Rivera i proclamar la República catalana. El 4 de novembre de 1926 la gendarmeria va avortar l'aventura.

Giovanni C. Cattini (1972) és qui més ha estudiat aquest projecte fallit. L'any 2009 va resseguir la implicació d'agents del govern Mussolini en la delació dels propòsits de l'exmilitar a partir del fons Macià de l' Arxiu Nacional de Catalunya i de la documentació inèdita dels arxius Centrale dello Stato i del Ministero degli Esteri de Roma. L'any següent va publicar la versió italiana.

En començar 2021 l'editorial Rosa dels Vents va presentar Dies que han fet Catalunya , una col·lecció dirigida per Agustí Alcoberro que explica episodis històrics a partir d'efemèrides. Els historiadors responsables dels primers títols han fugit de la mera compilació de dades conegudes i han aprofitat per fer noves aportacions.

És el cas de Cattini a L'aixecament de Prats de Molló. A partir de documents inèdits dels arxius General de la Administración i de l'Histórico Nacional afegeix a la seva aportació prèvia la reconstrucció de la vigilància diplomàtica espanyola a França dels xicots d' Estat Català. Hi ha dades sorprenents: la policia primoriverista feia escorcolls al nord dels Pirineus amb total despreocupació de les autoritats franceses. Durant anys Roc Boronat va dur la llufa de ser un talp i molts a Estat Català i després a ERC sempre en van desconfiar.

L'historiador assenyala ara noms de possibles infiltrats catalans en els rengles macianistes que s'haurien sumat als delators italians.[...]"

Joan Esculies,

9 de gener, a La Vanguardia es publica una reportatge sobre els Fets de Prats de Molló, on se cita a Giovanni C. Cattini i el seu llibre. PDF adjunt i enllaç: https://www.lavanguardia.com/encatala/20220109/7969580/estat-catala-macia-llibres-literatura-catalana.html

Altres crítiques:

- 8 de gener, a El País es publica un reportatge sobre els Fets de Prats de Molló, on es parla del llibre de Giovanni C. Cattini. PDF adjunt i enllaç: https://cat.elpais.com/cat/2022/01/07/catalunya/1641552292_474861.html

- 25 de desembre, a VilaWeb es publica un article sobre la commemoració dels cents anys del partit fundat per Francesc Macià, es parla dels esdeveniments de Prats de Molló i del llibre de Giovanni C. Cattini: https://www.vilaweb.cat/noticies/estat-catala-cent-anys-del-primer-partit-independentista/

- 23 de desembre, recomanacions de Nadal en català a Qué leer, on figuren De portes endins, L'aixecament de Prats de Molló i Els Catarres X. Enllaç: https://www.que-leer.com/2021/12/23/lletres-nadal/

Setembre de 1714: la desfeta de Catalunya.

L'11 de setembre de 1714 els defensors de Barcelona van protagonitzar un darrer i heroic combat contra l'absolutisme borbònic. La caiguda de la ciutat va precipitar l'abolició de les constitucions de Catalunya, la fi de l'Estat català, i va iniciar un període caracteritzat per la repressió, la presó i l'exili. El llibre descriu els fets d'aquell dia històric, hora a hora, i també els seus precedents immediats i les seves conseqüències. Ho fa a partir de testimonis molt diversos quant a nacionalitat, opció política, estament, classe o gènere. El resultat és una obra coral, rigorosa, que incorpora les recerques històriques més recents, i alhora un relat vibrant que es fa llegir com una novel·la. Heus aquí els orígens de la nostra Diada Nacional.

Ens van robar la joventut narra les històries dels «biberons» que van combatre a l'Ebre, dels adolescents que es van allistar voluntaris (tant a l'exèrcit republicà com al de Franco), dels que van sobreviure i (alguns) van continuar la seva lluita a la Guerra Mundial, dels que van ser empresonats i dels que van morir en el camp de batalla.

Cap al final de la Guerra Civil, 27.000 nois nascuts l'any 1920 van ser cridats a files. Se'ls va conèixer com la Lleva del Biberó i molts d'ells ni tan sols tenien divuit anys quan van perdre la vida a la sagnant batalla de l'Ebre. Els supervivents van acabar en penals i en presons franquistes, en camps de concentració o en batallons disciplinaris, i van haver de fer després un llarg servei militar. Tots van conservar de per vida el terrible record d'aquella guerra en la qual van combatre amb espardenyes i sense cartutxeres. La sarna, els polls, la set, les caminades, la metralla. Les veus trencades dels nois moribunds al camp de batalla cridant a les seves mares. Els companys morts, enterrats a centenars a la Venta de les Camposines. Un malson repetit nit rere nit, i durant anys, en el moment de tancar els ulls. La certesa que els havien robat la joventut.

Víctor Amela ha recopilat el valuós testimoni de vint-i-cinc supervivents i ha reconstruït amb una investigació minuciosa la memòria d'aquests nois que van viure uniformats dels disset als vint anys. I aquestes commovedores històries humanes constitueixen -gràcies al rigor periodístic de l'autor i a la seva passió en la narració dels fets- en l'homenatge necessari i sentit als herois anònims de la Lleva del Biberó quan tot just ara es compleix el centenari del seu naixement.

El testimoni d’un missioner que va anar al Camerun i va tornar convertit en antropòleg

Lluís Mallart va anar com a missioner al Camerun a convertir africans al cristianisme. Però van ser els africans, amb els quals va conviure vuit anys, els qui el van convertir a ell en antropòleg. La relació de Lluís Mallart amb els evuzok va ser tan estreta que el van anomenar "fill dels evuzok".

Mallart narra en aquest llibre una experiència extraordinària i explica com són i què fan els evuzok, instal·lats a les clarianes de la selva camerunesa. Viu des de dins els ritus col·lectius, les festes i els problemes dels evuzok com un veí acceptat. Mallart ens transmet l'emoció de descobrir el fons cultural i les formes socials d'un poble que per a nosaltres és exòtic, però en el qual se'ns apareixen proves insospitades de la compartida condició humana.

Soc fill dels evuzok és un testimoni que impressiona tant pel rigor de l'observació com pel seu batec humà.

Barcelona: la ciutat en flames

El 25 de juliol de 1835 va tenir lloc a Barcelona una revolta popular en què es van cremar diversos convents. Va començar a la plaça de braus d'El Torín de la Barceloneta, des d'on es va estendre ràpidament per tota la ciutat. Els dies següents, els aldarulls van culminar amb l'assalt i destrucció de la primera fàbrica que funcionava amb l'energia del vapor i l'assassinat del governador militar. Abans ja s'havien produït revoltes, però aquesta bullanga -en un context de guerra contra el carlisme i de profunda transformació econòmica- convertirà Barcelona en la ciutat capdavantera del procés revolucionari liberal a la monarquia espanyola en els següents vuit anys. Altres ciutats encendran la teia de la revolució, però cap altra com Barcelona serà capaç de fer caure governs i fer trontollar la monarquia.