La «cambra pròpia» d'Elena Ferrante: les lliçons de literatura de l'autora que més intriga suscita entre els lectors de tot el món, amb més de vint milions de lectors.

Elena Ferrante dibuixa un recorregut històric i personal sobre la inspiració i sobre la crida que va sentir des de ben menuda per esdevenir una escriptora. Així, de mica en mica, ens enumera les figures clau de la seva formació literària i alhora va afinant els seus consells sobre la creació dels personatges i de la trama.

Des de Shakespeare fins a Gertrude Stein, passant per les obres de Diderot, Jane Austen o Virginia Woolf, fins a la culminació amb Dante i Beatriu, la Ferrante relliga les seves lectures amb l'obra i la biografia pròpies i per primera vegada les comparteix amb el lector des d'una nova intimitat.

«Quan escric, ni tan sols jo sé qui soc».
Gazzetta del Sud

La increïble vida de l'Alexandre Alekhine, conegut com «el sàdic dels escacs», «més immoral que Richard Wagner i Jack l'Esbudellador», consagrat pel tsar, perseguit per Stalin i esbirro de Goebbels.

«Un gran llibre, entre el thriller iniciàtic i la reconstrucció històrica [...]. Diabòlic Alekhin, malèvol Larrue. Una novel·la que no t'has de perdre!»
Gilles Pudlowski, Service Littéraire

«Compto el nombre d’imperis que he vist com s’ensorraven al llarg de la meva vida. Hi ha hagut l’imperi tsarista, l’imperi austrohongarès, l’imperi otomà i l’imperi nazi. Hi queda el meu, l’imperi de les seixanta-quatre caselles».

A l'edat de quaranta-set anys, el campió del món d'escacs Alexandre Aleksàndrovitx Alekhine, rus de naixement i nacionalitzat francès, fa partides de la mateixa manera que fa anar la seva vida: de victòria en victòria i de continent a continent.

Som a setembre del 1939 quan embarca des de Buenos Aires cap a Europa, amb la seva dona i el gerro de porcellana del qual no se separa des del moment que el tsar Nicolau II li va lliurar com a trofeu. Alekhine no té més preocupació que continuar negant la revenja a què sospira des de fa dotze anys el seu etern rival, el cubà Capablanca. Però quan arriba a París l'espera una carta que el crida a files i el Reich, per la seva banda, l'insta a sumar-se a la seva causa creant una escola d'escacs per a les generacions futures alemanyes. En un moment en què tot encara es pot resoldre en el tauler, el geni dels escacs pren una decisió que el convertirà en ostatge dels nous amos d'Europa i en col·laborador de Hans Frank i Joseph Goebbels. De mica en mica, les peces de la seva jugada mestra —la seva esposa Grace i Spielmann, Rubinstein, Przepiórka: els grans mestres jueus perseguits, que havien estat els millors rivals— aniran caient l'una rere l'altra.

La crítica n'ha dit:

«Una novel·la apassionant. [...] Una ploma brillant de vegades afuada com una fulla d’afaitar».
Europe Échecs

«Hàbil narrador, Arthur Larrue va canviant de ritme i de registre al llarg dels capítols, i manté el suspens durant tota aquesta implacable crònica d'una mort anunciada. Impressionant, La diagonal Alekhin és un nou èxit d'aquest escriptor únic que seria una llàstima perdre-se'l.»
Alexandre Fillon, Les Échos

«Una barreja entre un thriller subtil i una novel·la històrica.»
Lisa Vignoli, Marie Claire

«Esglaiadora.»
Le Parisien

Una fabulosa novel·la riu en quatre entregues, que perdurarà com a una de les obres mestres de la literatura del segle XXI.

Una tetralogia fascinadora que té com a teló de fons la ciutat de Nàpols a mitjans de segle passat, i la Lenù i la Lila com a protagonistes, dues dones joves que tot just comencen a aprendre a governar la seva vida en un entorn ben difícil.

La relació sovint tempestuosa entre ambdues ve acompanyada d'un cor de veus que donen cos a la història i que ens mostren la realitat d'un barri pobre, habitat per gent humil que obeeix sense dir ni piu la llei del més fort. Però en les quatre novel·les trobem personatges de carn i ossos, que ens intriguen i ens captiven per la força i la urgència de les seves emocions, així com per la manera en què aconsegueixen seguir endavant amb la empenta de la seva intel·ligència.

«Volia explicar només la vida de duesdones -diu l'autora-. I per fer-ho era necessari filtrar la història en el transfons de les seves existències, les coses que d'una manera o altra tenien a veure amb elles. M'agradaria que el relat contribuís a contemplar en termes narratius un pedaç de la història d'Itàlia.».

La crítica ha dit:
«Les novel·les d'Elena Ferrante m'han tingut lligat a la butaca, llegint i celebrant unes pàgines on l'emoció mai no és banal: el dolor i l'alegria de sentir-se vius són allà per a què que el lector se'ls faci seus».
Juan Marsé

«El més meravellós de l'enigma Ferrante és que podem concentrar-nos només en les seves obres».
Roberto Saviano

«Estimo tant la Lenù... Vaig plorar llegint-la».
Jonathan Franzen

«Res del que llegim sobre Elena Ferrante ens prepara per a la ferocitat de les seves novel·les. [...] Expliquen una història de dones amb tanta sinceritat que, en lloc d'observar una vida, hom quasi sembla experimentar-la en primera persona».
The New York Times

«La primera obra italiana en dècades mereixedora el Premi Nobel».
The Guardian

«A la meva tauleta de nit hi ha els diaris de Virgina Woolf, els contes de Txékhov i les novel·les d'Elena Ferrante».
Leïla Slimani

«Soc fan de les seves novel·les, que aborden amb tots els ets i uts l'amistat tal com l'entenem les dones».
Zadie Smith

«M'ha corprès. M'ha causat un gran impacte».
Elizabeth Strout

«Quan una lectora entra en aquestes pàgines, comença a sentir coses que ha viscut, que ha patit, que ha gaudit, i les sent explicades per primera vegada des d'un altre lloc, lluny dels llocs comuns, de la ideologia, de la militància».
Roberto Saviano

«La revelació més transcendent de la narrativa europea en el darrer quart de segle».
Robert Saladrigas, La Vanguardia

Un western català que esdevé un homenatge a la família, als lligams indestructibles que hi ha entre quatre germans i una mare.

La Míriam Cabot, que per a la gent del poble sempre ha estat una forastera, es queda vídua amb quatre fills. Són temps d'una gran sequera al sud de Catalunya. La dona, però, lluitarà per les seves terres i per mantenir unida la família. El seu llegat serà una pregària, una promesa: «Passi el que passi, estigueu sempre junts i cuideu els uns dels altres».

Una desgràcia farà que el Jacob, el fill gran, hagi d'assumir la voluntat de la mare fins a les últimes conseqüències, obligant-lo a allunyar-se dels germans. Dotze anys més tard, il·lusionat, anirà a retrobar el Dylan, el Jona i el Samuel. Però el que es trobarà en tornar a casa no serà, ni per casualitat, el que havia esperat.

Amb moments plens de tendresa i d'altres d'hilarants, Els germans Cabot és un homenatge a la família, als lligams indestructibles entre quatre germans i una mare. A la lluita de tots els suds del món.

Retrat hilarant d'una família disfuncional explicat des de la mirada viva i penetrant d'una adolescent.

Una divertidíssima història de família explicada amb un estil trepidant i amb una llengua punyent.

L'Esther ha tingut la mala sort de néixer en una família de bojos. Cadascun dels seus parents viu pendent de la pròpia dèria. La mare reivindica tothora el Maig del 68; el pare viu obsedit amb la idea d'un segon holocaust; els avis enyoren un passat gloriós i maten el temps jugant a la ruleta amb els cigrons del cuscús, i el germà petit... aquest no sap per on navega! Tot d'una, però, es gira la truita i sembla que s'imposa l'ordre.

Amb el suport del Departament de Cultura.

Ressenyes:
«Periodista, Ingrid Seyman publica la seva primera novel·la. La infantesa, l'absurd, els anys setanta es recullen en aquest llibre sobre la vida d'una nena de dretes que neix en una família d'esquerres.»
Ouest France

«Vas passant les pàgines, una rere l'altra, sense poder-te aturar i, quan arribes al final, tot és una altra cosa.»
L'Est Républicain

Després de la Veritat, la Desaparició.

NOMÉS DICKER PODIA SUPERAR-SE A SÍ MATEIX.

Més de 9.000.000 de lectors l'estaven esperant.

Pel guanyador del Premi Goncourt del Lycéens, del Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa, del Premi Lire, del Premi Qué Leer i del Premi San Clemente.

30 de juliol del 1994. Orphea, una petita ciutat costanera dels Hamptons, a l'estat de Nova York, està molt trasbalsada per un succés esgarrifós: l'alcalde i tota la seva família han mort assassinats a casa seva, juntament amb una noia que passava per allà fent jòguing i havia sigut testimoni del crim.

Investigaran el cas dos joves policies, el Jesse Rosenberg i el Derek Scott. Ambiciosos i tenaços, aconseguiran desemmascarar l'assassí gràcies a tot un seguit de proves incontestables, cosa que els valdrà els elogis dels seussuperiors i fins i tot una condecoració.

Però vint anys més tard, a principis d'estiu del 2014, el Jesse rep, pocs dies abans de deixar el cos de policia, la visita d'una periodista, la Stephanie Mailer, que li assegura que es va equivocar de culpable. Poc després, la jove desapareix en circumstàncies misterioses. Què li ha passat a la Stephanie Mailer? Què ha descobert? I, sobretot: què va passar en realitat el vespre del 30 de juliol del 1994 a Orphea?

Què n'han dit:
«Va i ve en el temps com si res. Un narrador extraordinari. Endimoniada lectura que, com bé adverteix l'autor, s'ha de fer gairebé d'una tirada. Dicker no escriu paràgrafs en els quals aturar-se i meditar. El vertigen creixent en què es desenvolupa aquesta trama és una gran maniobra que requereix entregada atenció. La lleugeresa, la ferocitat; i també l'alegre frivolitat i impunitat del jove Dicker per deixar anar a l'arena narrativa aquestes bèsties negres, hauria deixat bocabadat el jove Hamlet.»
Lilian Neuman, La Vanguardia

«Ben travada i, sobretot, molt real. Dicker és sinònim d'una bona estona de literatura que permet al mateix temps evasió i desconnexió sense deixar en el fons d'estar pensant en la realitat que ens envolta.»
Martí Gironell, L'Illa dels Llibres

Una novel·la preciosa, tremendament humana i emocionant, que descriu les peripècies d'una nena alemanya de nou anys des que és donada en adopció per la seva mare, fins el final de la Segona Guerra Mundial.

La Liesel va començar la seva brillant carrera de lladre als nou anys. Tenia gana, robava pomes, però el que més li interessava eren els llibres. Potser més que robar-los els salvava. El primer fou el que havia caigut a la neu al costat de la tomba on acabaven d'enterrar el seu germà, quan anaven cap a Molching, prop de Munich, on els esperaven els seus pares adoptius. El segon llibre, temps després, el trauria de les flames d'una de les moltes fogueres que encenien els nazis.

Al carrer Himmel, la petita Liesel va trobar la millor família que es pugui somiar: Rosa Hubermann, una dona de mal geni però amb un cor immens. Hans Hubermann -potser el personatge més encantador de la novel·la-, pintor de parets, acordionista alegre i fumador empedreït. I els dos amics de la Liesel: Rudy Steiner, el veí un any més gran, mig desnodrit però un argent viu amb qui comparteix mil aventures. I Max Vandenburg, el jueu boxejador que viu amagat al soterrani.

Una història inoblidable i emocionant. Vides que s'entortolliguen les unes amb les altres sota els ulls pacients d'un espectador-narrador excepcional, la Mort: sarcàstica, però comprensiva, que fins i tot en la foscor més negra va a la recerca d'acolorits fragments de bellesa.

Què n'han dit...
«Desconcertant, intrigant, triomfant i tràgica. És una novel·la magistral que talla la respiració. No em cansaré de recomanar-la.»
The Guardian

«Un cant a l'amor per la lectura, als lligams familiars, a la solidaritat humana.»
Le Monde des Livres

«Un d'aquests llibres que et canvien la vida, perquè ofereix poderosos motius d'esperança.»
New York Times

«És admirable com aquesta novel·la pot descobrir la bondat que s'amaga en un món cruel.»
Booklist

SENSE LÍMITS

Torna Carmen Mola, l'últim fenomen de la novel·la negra espanyola (600.000 lectors) i la seva autora més audaç amb una entrega encara més revulsiva, violenta i sorprenent.

«Ningú torna indemne de l'infern.»

És la nit del cap d'any xinès, comença l'any del porc. La Chesca, al capdavant de la Brigada d'Anàlisi de Casos des de fa un any, ha quedat amb l'Ángel Zárate, però a l'últim moment aquest no s'hi presenta. Tot i així, ella surt a divertir-se, coneix un home i passa la nit amb ell. L'endemà al matí, tres individus se li planten al voltant del llit i una olor repulsiva de porc impregna el dormitori. Després d'un dia sencer sense tenir notícies de la seva companya, els membres de la BAC comencen a buscar-la. Compten per a la recerca amb una ajuda inestimable: la de l'Elena Blanco, que va deixar la policia després del daltabaix que va suposar el cas de la Xarxa Porpra, però és incapaç de donar l'esquena a una amiga, encara que la gelosia pot jugar-li una mala passada. Molt aviat la brigada anirà entrellucant l'horror, físic i moral, del qual la Chesca no és l'única víctima.

«A cada cas perdem un tros d'ànima», diu l'Elena al Zárate. A mesura que avancem en la lectura, fins i tot nosaltres podríem sentir el mateix.

La crítica ha dit:
«Tots cauen rendits (qui l'agafa no la deixa anar) davant la força i la intensitat d'una història que no desmereix el millor noir de Pierre Lemaitre, comparteix elements amb Sandrone Dazieri i té com a protagonista una (sí, és una dona) detectiva d'aquelles que fan època (i sèries).»
Inés Martín Rodrigo, ABC

«L'Elena Ferrante espanyola? Carmen Mola irromp amb força en el panorama de la novel·la negra.»
Juan Carlos Galindo, El País

«Qui és Carmen Mola? Potser importa? Les seves novel·les atrapen amb una originalitat que ens sotmet i ens fa desitjar més, molt més, quan, horroritzats, ens adonem que estem ja en l'última pàgina.»
Jordi Llobregat, director de València Negra

«La novel·la negra o muta o s'estanca. Carmen Mola, l'escriptora mutant. El pitjor d'ella, que no la pots convidar a un festival.»
Carlos Zanón, director de BCNegra

«Sigui qui sigui, Mola s'ha superat a si mateix/a.»
M. Rodríguez Rivero, «Babelia» (El País)

«Des de la primera pàgina, Carmen Mola, sigui qui sigui, demostra tenir una veu pròpia, i això, en el gènere negre i fora d'aquest, ja és molt, potser la meitat de tot. O més.»
Lorenzo Silva, director de Getafe Negre

«On estava amagada aquesta narradora?»
Ángel Del Carrer, director de Gijón Negro

Una història on the road on la venjança i la redempció es barregen amb el crim i la tendra relació d'un pare i un fill.

Salvo de Benedittis mai podrà oblidar el dia en què, de vacances a la casa de la platja, uns homes van aparèixer i es van emportar el seu pare, a qui no ha tornat a veure més. Gairebé set anys després, a punt de complir els

dotze, quan ja ha aconseguit una vida feliç amb els seus oncles i el cosí en una altra ciutat i destaca a l'escola per la seva intel·ligència i passió per la lectura, el seu pare s'hi presenta per endur-se'l uns dies.

Ja no sent cap emoció envers ell, que li és pràcticament un desconegut, excepte el rancor pel sofriment que la seva absència va causar a la mare i que va posar fi a la seva vida. Obligat a compartir uns dies amb ell en contra de la seva voluntat, el Salvo tractarà de recompondre les peces del trencaclosques en què s'ha convertit la vida del pare i, a més, intentarà entendre el perquè del viatge que emprenen junts cap al sud d'Itàlia, que es converteix també en un viatge de descobriment mutu.

Després de l'èxit mundial de Les vuit muntanyes, l'autor dels Alps italians torna als escenaris de sempre amb una nova novel·la en què l'amor, la naturalesa i l'amistat es barregen.

Quan arriba la tardor, Faust decideix deixar enrere un matrimoni frustrat i la vida descontrolada dels darrers anys a Milà per instal·lar-se indefinidament a la zona on havia passat els estius d'infantesa, Fontana Freda, un lloc envoltat de muntanyes imponents, ideal per començar de zero.

Allà intenta trobar una nova veu per a la seva escriptuta, i entretant treballa de cuiner al restaurant de la Babette i trava amistat amb uns quants dels habitants del lloc: un guarda forestal retirat amb una flaca pels afers humans i una jove cambrera que hi està de pas.

La tardor dona pas a l'hivern, les pastures i els grangers s'abalteixen sota la neu i els llops hi tornen de nou per recórrer les profunditats de les valls en copanyiadel vent.

Després de Les vuit muntanyes, la prosa cristal·lina i pausada de Paolo Cognetti ens porta una novel·la purificant que té la capacitat de fer més grans els pulmons i d'ampliar l'horitzó. La felicitat del llop evoca el poder de la natura, de l'alta muntanya, amb els cims, els boscos, els refugis i els animals que l'habiten, per apregonar, com si res, en la llibertat i en els somnis.

Amb el suport del Departament de Cultura.

La crítica n'ha dit:
«La felictat només és real quan la comparteixes. Amb aquest llibre, Paolo Cognetti ha trobat la manera de compartir la felicitat amb moltes persones.»
Süddeutsche Zeitung

«Paolo Cognetti és un escriptor de debò, sap el que vol i el que fa.»
Internazionale

«Paolo Cognetti no fa romanticisme de res, però, tot i així, escriu una història romàntica d'amor.»
Frankfurter Allgemeine Sonntagszeitung

«La felicitat del llop està ben viva i és ben vibrant.»
Daria Bignardi, Vanity Fair

«Un llibre de somnis de paisatges i de paisatges com somnis.»
La Repubblica

«La felicitat de Cognetti és com una alba a gran altura.»
Il Messaggero

De Les vuit muntanyes es va dir:
«Una bona amistat és un refugi».
Ara

«Amb l'empenta d'un clàssic, un meteorit vingut d'un altre temps.»
La Repubblica

«Una joia. Excavant en el silenci, fa que la paternitat i l'amistat masculina siguin alhora obertes i salvatges.»
La Stampa

«Una ploma sòbria i elegant i precisa. Traça un deixant literari que provoca les ganes de continuar.»
La Vie

«Una obra mestra. No sorprèn que se l'esmenti al costat d'Ernest Hemingway, Jack London i Mark Twain.»
Die Zeit

Un homenatge a les llibreries, als llibres i a tots els qui en gaudeixen

Una lectura per recrear-se i per assaborir-la amb un bon te japonès

Una de les novel·les japoneses traduïdes a més llengües dels darrers anys

Best seller del Times al Regne Unit

El llibre preferit de les llibreries independents dels Estats Units

L'epopeia de Rintaro, el jove hereu d'una entranyable llibreria de vell, i de Tora, un gat tigrat savi i enginyós, s'ha convertit en un fulgurant èxit internacional. La seva missió emocionant consisteix ni més ni menys que a salvar els llibres que estan en perill i difondre així l'amor per aquests objectes, bells i inigualables, que són part imprescindible de la nostra vida.

Del sempre fascinant Japó ens arriba aquesta bella història, carregada de saviesa, de màgia i de passió per la lectura, que ja ha conquerit els lectors de tot el món.

«Una faula màgica sobre l'immens poder de la lectura.»

Corriere di Bologna

«Cada vegada més gent compra llibres en línia i els llegeix en un eReader (o escolta audiollibres mentre fa altres tasques), El gat que estimava els llibres dona als lectors l'oportunitat de veure reflectida la seva relació amb la paraula impresa. Aquesta commovedora i original novel·la ens convida a recordar que meravellós que és arraulir-se amb un llibre i assaborir el plaer sensorial de passar les pàgines quan ens submergim en una bona història.» Japan Times

Tretze faules modernes en què l'autor combina magistralment la fantasia, l'humor i l'existència quotidiana.

Hi ha un esquimal que fuig d'un ós, ¿o potser és l'ós qui fuig de l'esquimal? I un armari que s'empassa misteriosament una dona. I un espantaocells que vol fer-se amic dels corbs. I l'excèntrica tripulació d'un vaixell fantasma.

La traducció a 37 llengües -del xinès a l'indi, de l'eslovè al coreà- és un fet que per la seva universalitat i la seva rapidesa no té precedents en la literatura catalana. Aquest excepcional escriptor publica ara Tretze Tristos Tràngols, tretze contes que estimulen la nostra imaginació. Tan sorprenents i diversos que, a més de la força narrativa de l'autor, només tenen en comú que són tretze, que són tristos i que els seus personatges passen tràngols.