Parla Clara: «Mentre ens hi deixem la pell continuarem sent catalans».

«Qui, exiliant-se de la seva pàtria, ha fugit també d'ell mateix?», es preguntava Horaci. A Molts i ningú, Clara Ponsatí, lluny de fugir, es mira a ella mateixa i ens mira a nosaltres a la cara, i, amb la fermesa i la sinceritat que la caracteritzen, ens parla sense embuts. Aquest embastat de memòries i altres històries es pot llegir com una autobiografia: és la crònica d'una trajectòria vital i acadèmica molt rica i d'un compromís polític al llarg dels anys, i també el relat de primera mà d'un moment decisiu de la història recent -des del Primer d'Octubre fins al combat europeu dels exiliats- que convida a una reflexió de futur.

Amb una evocació vivaç dels seus records familiars, l'autora converteix la narració del seu present, del seu passat i del de la seva família -començant pels besavis- en un autoretrat personal i col·lectiu, i ret un homenatge a la manera d'entendre, construir i viure aquest país de diverses generacions a través de la feina, la política, l'escola, la cultura i la llengua.

«Si quan nosaltres tornem a casa Catalunya no és independent, haurem tornat, però no serem lliures. No som a l'exili pel que vam fer o pel que diuen que vam fer. Som a l'exili perquè som catalans i som independentistes. Mentre hi hagi independentistes, hi haurà repressió, exili i presó. Ha passat sempre. Per això és una enganyifa contraposar el diàleg a la independència. La història de Catalunya no es repeteix per casualitat. Es repeteix perquè no som lliures. No serveix de res ajornar la independència. No serveix de res cercar el nostre lloc a l'Estat espanyol. A l'Estat espanyol no hi tindrem mai lloc si no deixem de ser catalans. Ho han viscut els nostres avis, els nostres pares i ara ho estem vivint nosaltres. I ho viuran els nostres fills i els nostres nets si nosaltres ara defallim», escriu Clara Ponsatí en aquestes memòries.

El fenomen editorial de l'any. Més de 50.000 exemplars venuts.

Aquest estoig conté els dos volums escrits pel 130è President de la Generalitat amb Xevi Xirgo, M'EXPLICO (2016-2017) i LA LLUITA A L'EXILI (2018-2019)

M’explico (2016-2017)

«El més senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. Durant força temps he sospesat l'oportunitat de desar-lo en un calaix la clau del qual la tinguessin generacions futures. Si n'he resolt la publicació és perquè he cregut que el seu contingut podria ser útil no només per entendre millor el passat i el present sinó, molt especialment, per preparar-nos pel futur. Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix, que estigui lliure d'algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no és un relat blanc, ni conformista, ni mancat d'autocrítica. Es un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.

»Finalment, aquestes pàgines que llegireu -si teniu la bondat de fer-ho- demanen una mica d'indulgència i generositat, perquè malgrat l'honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d'aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar.»

Carles Puigdemont

_________________

La lluita a l’exili (2018-2019)

«Sento que he de protegir urgentment el que hem fet. En defensa pròpia i de tots els que creiem en el procés. Em sembla que el relat està ple de clarobscurs. No és un tractat de política, ni d'història, ni un monument a segons quines creences. És un llibre vital, com ho ha estat aquest període per a moltes persones. Molta, moltíssima gent, hem viscut, i vivim, un projecte vital. I com que és una obra vital, té punts molt alts, d'èxit, i també punts baixos. Un relat fet a paraula viva, a vegades descarnada i punyent, a vegades prudent. Com la vida.»

Carles Puigdemont

La continuació de M'EXPLICO: De la investidura a l'exili (2016-2017)

«Sento que he de protegir urgentment el que hem fet.

En defensa pròpia i de tots els que creiem en el procés.

Em sembla que el relat està ple de clarobscurs. No és un tractat de política, ni d'història, ni un monument a segons quines creences. És un llibre vital, com ho ha estat aquest període per a moltes persones. Molta, moltíssima gent, hem viscut, i vivim, un projecte vital. I com que és una obra vital, té punts

molt alts, d'èxit, i també punts baixos.

Un relat fet a paraula viva, a vegades descarnada i punyent, a vegades prudent. Com la vida.»

Carles Puigdemont

130è president de la Generalitat de Catalunya

«No és un relat blanc, ni conformista, ni mancat d'autocrítica. És un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.»

CARLES PUIGDEMONT

El més senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. Durant força temps he sospesat l'oportunitat de desar-lo en un calaix la clau del qual la tinguessin generacions futures. Si n'he resolt la publicació és perquè he cregut que el seu contingut podria ser útil no només per entendre millor el passat i el present sinó, molt especialment, per preparar-nos pel futur. Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix, que estigui lliure d'algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no és un relat blanc, ni conformista, ni mancat d'autocrítica. Es un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.

Finalment, aquestes pàgines que llegireu -si teniu la bondat de fer-ho- demanen una mica d'indulgència i generositat, perquèmalgrat l'honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d'aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar.

La continuació, aviat a les llibreries: La lluita a l'exili.

Les reflexions de Carles Puigdemont sobre la unitat política de l'independentisme.

«És el moment d'aïllar factors de desunió, de canviar actituds de confrontació i falta de respecte, de ser molt generosos amb el país i molt poc egoistes pel que fa al partir, i confederar els nostres esforços per continuar plantant cara a un estat que no ha variat ni un mil·límetre la seva posició d'ençà de l'inici de la repressió.»
Carles Puigdemont i Casamajó, 130è president de la Generalitat de Catalunya

«La crisi catalana és una crisi europea, i no només espanyola. Posa la Unió Europea a prova i l'obliga a demostrar si està disposada a situar els interessos dels ciutadans per damunt dels d'alguns estats membres.»
Carles Puigdemont

La idea d'aquest llibre va sorgir d'una editora belga que va veure la necessitat d'explicar el cas català a Europa. Durant les seves llargues converses amb el periodista polític Olivier Mouton, Carles Puigdemont explica al ciutadà europeu les motivacions dels catalans. No, el president Puigdemont no renuncia al somni d'independència del poble català. Al contrari, n'explica l'abast real i espera aconseguir que es reconegui aquest dret al poble català. Però, per damunt de tot, vol demostrar que el que impulsa aquest projecte és sobretot un desig de democràcia radical, feta a mida del ciutadà, i al mateix temps explicar per què pot ser una oportunitat per a Europa.

Aquest relat de la crisi catalana, descrita sense tabús per un dels seus principals protagonistes, invita els ciutadans europeus a veure la cara oculta d'un fet històric importantíssim i a forjar-se ells mateixos la seva opinió. El lector d'aquí hi trobarà la veu serena d'un Carles Puigdemont que ha sabut trobar el moment d'explicar-se pausadament amb Olivier Mouton en mig d'aquesta època convulsa que està vivint el nostre país.

Un retrat íntim i viu del Carles Puigdemont més personal escrit pel seu vell amic Carles Porta, autor del best seller Tor.

«Té collons, Puigdemont: president de Catalunya! Ets tu? Estic assegut al sofà, mirant la tele, amb una copa de vi i una barreja estranya d'emocions. Estic content, però espantat i, sobretot, perplex. Ets el mateix Puigdemont que conec des dels anys vuitanta? Sí, ets tu, et veig igual, però tot el que t'envolta et fa molt diferent.

»És diumenge, 10 de gener. Com tanta gent que no ho havia fet mai fins avui, m'estic empassant la sessió d'investidura que s'emet per televisió. Et veig, et sento, i veig i sento el meu amic, el Pugi. Tu em dius Xarli i jo a tu Pugi, més fàcil que Puigdi, com et diuen alguns a Girona. Veig a la tele el Pugi que conec des que les nostres novies d'aleshores, l'Elianne i la Roser, vivien en un pis d'estudiants de Cerdanyola i tu i jo érem els borinotsque les visitàvem els caps de setmana. Tu venies de Girona, on treballaves al diari El Punt, i jo de Lleida, on treballava al Segre. Vam connectar de seguida.»
Carles Porta

El llibre escrit pel president i completat ara per Carles Ribera. Amb pròleg d'Artur Mas.

«Cata... què?» és l'expressió amb què, fins fa ben poc, els estrangers interrogaven els catalans que parlaven del seu país. «Catawhat?», «Cataquoi?». Volien dir «No sé de què em parles».

Carles Puigdemont, el 1994 ja va fer una investigació sense precedents: com havia tractat el fet català la premsa internacional, en el passat i fins als Jocs Olímpics de Barcelona. És curiós i significatiu descobrir el ressò i la interpretació que va tenir per als diaris d'arreu del món, i especialment d'Europa i els Estats Units, la realitat catalana.

Le Monde, Paris Match, Corriere della Sera, La Stampa, DerSpiegel, Frankfurter Allgemeine, The New York Times, The Washington Post, Tokyo Shimbun, Asahi... són alguns dels diversos diaris que l'autor va explorar quan la informàtica i la digitalització no existien i, per tant, eren necessàries l'empenta i la convicció d'un jove que sabia que, per canviar la realitat, el primer que has de fer és conèixer-la.

La visió que el món té de nosaltres està canviant. Així ho demostra l'apartat que ha escrit el periodista Carles Ribera per a aquesta nova edició i que recull el que s'ha dit de Catalunya a tot el món des del 1994 fins a aquest mateix 2016. Ara som notícia internacional. Aquell «Cata... què?» s'ha convertit sovint en un «Ah! Els catalans de la independència!...».

Ja ho deia Carles Puigdemont al 1994: el que queda per fer és a les nostres mans.

«Antoni Batista ha fet una feina d'explorador incansable. Un dossier revelador de tot allò que ignorem sobre la diversitat i la complexitat del món basc.» (Josep Maria Espinàs, El Periódico).

«En aquestes pàgines hi ha un Arnaldo Otegi tal com jo honestament el veig a partir del meu tracte amb ell i amb la gent que li és propera, complementat amb el seguiment periodístic que vaig fer durant vint-i-cinc anys en la meva corresponsalia política al País Basc.

»El meu punt de vista, català i per tant ni basc ni espanyol, m'ha permès sempre observar el conflicte des d'una distància crítica.

»He tractat molt Arnaldo Otegi. Conservo innombrables notes de les meves trobades amb ell i deu hores de converses enregistrades. He comptat que, sumant els vuit llibres sobre el País Basc que he escrit, hi té 156 referències; i que, entre el 1998 i el 2004, surt 2.926 vegades a les meves cròniques i entrevistes.

»No és perquè sí: Arnaldo Otegi és la força de la pau.»
Antoni Batista

Què n'han dit:
«Rara avis excepcional, les cròniques honrades d'en Batista sobre el conflicte basc, enmig d'una guerra i en moments duríssims, eren aire net no contaminat, anaven sempre contra corrent. Ajudaven a comprendre un conflicte gravíssim, et feien qüestionar el teu parer i la teva mirada i fitaven lluny, sempre molt més lluny, per albirar un altre demà resolutiu. Tota una generació estem amb deute amb Batista per haver-nos ajudat a pensar.»
David Fernàndez (autor del pròleg)

«Documentadíssim, revelador, imprescindible i colpidor.»
Xavier Antich, La Vanguardia

«Un periodista honest que ens ha explicat tota la complexitat del conflicte des de la imprescindible distància crítica. Un llibre essencial.»
Jordi Creus, El Punt Avui

«¿Quién puede ser catalán? Quien quiera serlo. ¿Hay un requisito menos exigente? Nos interesa menos el origen de la gente que su destino.»
Del prólogo de Albert Sánchez Piñol

«Me he metido en este fregao soberanista por los valientes de mis padres, que vinieron a buscar un futuro mejor para sus hijos. Y también por mis nietos y todos los nietos de Cataluña, porque quiero un futuro mejor para ellos.»
Eduardo Reyes

«El unionismo nos dice: "Como eres castellanohablante, te están instrumentalizando, eres tontico, eres un actor pasivo". Pues no. Yo soy actor político activo y queremos conseguir que la mayoría de la gente vote que sí a la independencia.»
José Rodríguez