La «cambra pròpia» d'Elena Ferrante: les lliçons de literatura de l'autora que més intriga suscita entre els lectors de tot el món, amb més de vint milions de lectors.

Elena Ferrante dibuixa un recorregut històric i personal sobre la inspiració i sobre la crida que va sentir des de ben menuda per esdevenir una escriptora. Així, de mica en mica, ens enumera les figures clau de la seva formació literària i alhora va afinant els seus consells sobre la creació dels personatges i de la trama.

Des de Shakespeare fins a Gertrude Stein, passant per les obres de Diderot, Jane Austen o Virginia Woolf, fins a la culminació amb Dante i Beatriu, la Ferrante relliga les seves lectures amb l'obra i la biografia pròpies i per primera vegada les comparteix amb el lector des d'una nova intimitat.

«Quan escric, ni tan sols jo sé qui soc».
Gazzetta del Sud

El secret de les grans històries: un llibre indispensable per gaudir encara més de les lectures, les pel·lícules i les sèries.

Aquest llibre no explica com s’escriu una història; aquest llibre explica com s’escriuen totes les grans històries que s’han escrit i que mai s’escriuran, i per què han captivat milions i milions de lectors. És una afirmació tan rotunda com certa.

I per què cal llegir aquest llibre? De ben segur, per dos motius. Primer, perquè aquells que comencen a escriure no hagin de passar pel mateix suplici que va haver de patir al començament l’autor de novel·les tan populars com Victus o La pell freda. I segon, i més important, perquè els lectors de Les estructures elementals de la narrativa gaudiran el doble de les lectures, de les pel·lícules i de les sèries televisives.

Per què ens agraden tant, les bones històries? Com s’imaginen i es creen des del no-res? Com es desenvolupa un argument? Com s’articula correctament una trama? Com ha de començar i acabar una història perquè sigui reeixida? Són preguntes cabdals, perquè, en contra de la percepció més generalitzada —que considera les històries com una eina d’oci sense transcendència—, el fet és que sense narrativa moriríem.

Els relats no ens fan ser millors persones, sinó que exerceixen una funció superior: ens fan persones. Penseu en la vostra infància i en els textos que us explicaven com era el món. O en els somnis: el fet narratiu és una pulsió tan poderosa que cada nit... ens expliquem històries a nosaltres mateixos! Per això, a cavall de l’antropologia i partir d’exemples molt diversos —dels relats dels mbuti africans a La metamorfosi de Kafka, de Moby Dick de Melville al Tiburón de Spielberg, del Quixot a Joc de trons, entre d’altres—, Les estructures elementals de la narrativa revela amb enginy i amenitat el secret de tots els relats que, en paraules de l’autor, «fan d’aquest món, abismalment horrorós, un lloc suportable».

Egmont de Goethe adaptada per Joan Lluís Bozzo. Musicada per Beethoven (Egmont, Op. 84) I amb pròleg de Carles Puigdemont.

«Egmont no és l'escrit de cap català tocat pel vici de reescriure la història amb la voluntat de desencadenar una llegenda negra que estigmatitzi la dominació espanyola. És l'escrit d'algú que s'ho mira amb distància i que sap que no descriu cap fantasia, i que, sense saber-ho, ens va llegar un retrat prou precís perquè, 230 anys després, el puguem reconèixer sense dificultats. I és que hi ha una constant que recorre les diferents èpoques, règims i maneres d'exercir el poder: la dominació.»
Del pròleg de Carles Puigdemont

«Aquesta selecció de 36 anys d'articles m'ha fet descobrir un Espinàs nou, més poderós, sensual i radical. Llegir-los tots d'un glop ha tingut en mi un efecte molt intens.» (Jordi Graupera, autor del pròleg).

«Escric aquestes ratlles a mig gener, quan tants moments de la meva vida ja són a la impremta.

»"La vida fuig i no s'atura una hora", va dir Petrarca. Té raó, però només és una raó cronològica. M'agradaria discutir-ho mentre plovisqueja i veig per la finestra una noia que passa protegida per un paraigua vermell. Com si fos una flor que camina.

»Perquè la vida sí que s'atura, admirat Petrarca. El que no s'atura és el temps. La vida s'atura cada vegada que tenim la sort de saber mirar-la.

»Carrego lentament la pipa. L'encenc. S'enfila el primer fum. Miro el cel gris de gener.

»Gener és una paraula que prové del llatí janua, que significa «porta». Obro ara la porta d'aquesta hora nova. La vida sempre escriu.

»És el temps el que esborra.»
Josep M. Espinàs

Ressenyes:
«La gran audàcia de Josep M. Espinàs, allò que el converteix en un escriptor singular, és la constant referència a la naturalesa transparent de cada cosa. No es refugia en allò que és concret per no haver de mirar el món. Al contrari. Només en cada objecte i en cada cas concret el món es fa visible.»
Jordi Graupera

«Una obra mestra.»
Albert Om, Ara

«Un dels millors títols mai vistos. Un llibre canònic.»
Xavier Pla

«Un monumental treball d#orfebreria.»
Ignasi Aragay, Ara