«Aquesta selecció de 36 anys d'articles m'ha fet descobrir un Espinàs nou, més poderós, sensual i radical. Llegir-los tots d'un glop ha tingut en mi un efecte molt intens.» (Jordi Graupera, autor del pròleg).

«Escric aquestes ratlles a mig gener, quan tants moments de la meva vida ja són a la impremta.

»"La vida fuig i no s'atura una hora", va dir Petrarca. Té raó, però només és una raó cronològica. M'agradaria discutir-ho mentre plovisqueja i veig per la finestra una noia que passa protegida per un paraigua vermell. Com si fos una flor que camina.

»Perquè la vida sí que s'atura, admirat Petrarca. El que no s'atura és el temps. La vida s'atura cada vegada que tenim la sort de saber mirar-la.

»Carrego lentament la pipa. L'encenc. S'enfila el primer fum. Miro el cel gris de gener.

»Gener és una paraula que prové del llatí janua, que significa «porta». Obro ara la porta d'aquesta hora nova. La vida sempre escriu.

»És el temps el que esborra.»
Josep M. Espinàs

Ressenyes:
«La gran audàcia de Josep M. Espinàs, allò que el converteix en un escriptor singular, és la constant referència a la naturalesa transparent de cada cosa. No es refugia en allò que és concret per no haver de mirar el món. Al contrari. Només en cada objecte i en cada cas concret el món es fa visible.»
Jordi Graupera

«Una obra mestra.»
Albert Om, Ara

«Un dels millors títols mai vistos. Un llibre canònic.»
Xavier Pla

«Un monumental treball d#orfebreria.»
Ignasi Aragay, Ara

«Antoni Batista ha fet una feina d'explorador incansable. Un dossier revelador de tot allò que ignorem sobre la diversitat i la complexitat del món basc.» (Josep Maria Espinàs, El Periódico).

«En aquestes pàgines hi ha un Arnaldo Otegi tal com jo honestament el veig a partir del meu tracte amb ell i amb la gent que li és propera, complementat amb el seguiment periodístic que vaig fer durant vint-i-cinc anys en la meva corresponsalia política al País Basc.

»El meu punt de vista, català i per tant ni basc ni espanyol, m'ha permès sempre observar el conflicte des d'una distància crítica.

»He tractat molt Arnaldo Otegi. Conservo innombrables notes de les meves trobades amb ell i deu hores de converses enregistrades. He comptat que, sumant els vuit llibres sobre el País Basc que he escrit, hi té 156 referències; i que, entre el 1998 i el 2004, surt 2.926 vegades a les meves cròniques i entrevistes.

»No és perquè sí: Arnaldo Otegi és la força de la pau.»
Antoni Batista

Què n'han dit:
«Rara avis excepcional, les cròniques honrades d'en Batista sobre el conflicte basc, enmig d'una guerra i en moments duríssims, eren aire net no contaminat, anaven sempre contra corrent. Ajudaven a comprendre un conflicte gravíssim, et feien qüestionar el teu parer i la teva mirada i fitaven lluny, sempre molt més lluny, per albirar un altre demà resolutiu. Tota una generació estem amb deute amb Batista per haver-nos ajudat a pensar.»
David Fernàndez (autor del pròleg)

«Documentadíssim, revelador, imprescindible i colpidor.»
Xavier Antich, La Vanguardia

«Un periodista honest que ens ha explicat tota la complexitat del conflicte des de la imprescindible distància crítica. Un llibre essencial.»
Jordi Creus, El Punt Avui

Tu no ets una mare com les altres és una potent història real d'una mare fascinant i forta però al mateix temps plena de debilitats i contradiccions.

500.000 exemplars venuts a Alemanya.

Premi dels Llibreters de Madrid al millor llibre de l'any.

« La meva mare era tan complicada com un trencaclosques de mil peces, i jo en vaig haver de reunir tots els fragments i fer-los encaixar.»
Angelika Schrobsdorff

_________________________

Angelika Schrobsdorff reconstrueix la vida real i inconformista de la seva mare, l'Else, una dona nascuda en una família de la burgesia jueva de Berlín que viurà de ple els «bojos anys vint» i que tindrà tres fills de tres pares diferents, fidel a les dues promeses que es va fer de jove: viure la vida amb la màxima intensitat i tenir un fill amb cada home que estimés.

Amb passió però sense compassió, amb empatia i admiració, però alhora amb una mirada crítica, Angelika Schrobsdorff ho explica amb dues veus diferents: la de la dona adulta, que coneix fins al fons l'ànima humana i, per tant, no jutja, i la de la nena i l'adolescent que reviuen els records d'aquella mare tan poderosa.

Ressenyes:
«Fascinante, abrumador, único.»
Andrés Trapiello, El País

«Una novel·la enormement important, necessària i significativa.»
I. Simmel, Frankfurter Allgemeine Zeitung

Carles Porta reconstrueix el periple que va viure la farmacèutica d'Olot. Un relat rigorós que mostra fins a quin punt pot arribar la crueltat humana.

"El 20 de novembre de 1992 va ser segrestada Maria Àngels Feliu Bassols, farmacèutica d'Olot. Aquella dona, mare de tres fills, va passar setze mesos sota terra, enterrada viva en un forat de la mida d'un armari. Va compartir captiveri amb aranyes, formigues, rates, serps i humitat."

Així comença la història real però increïble d'un dels casos més impactants de la crònica negra del nostre país: la investigació del segrest de la farmacèutica, que es va transformar en un drama humà, va estar plena d'errors policials i judicials, i tampoc no hi van faltar diversos exemples vergonyosos de periodisme escombraria.

Per si no fos prou, els segrestadors de la Maria Àngels eren uns ineptes absoluts. L'única cosa que van aconseguir va ser eternitzar el suplici d'una dona que, miraculosament, va sobreviure a unes circumstàncies infrahumanes. La seva fortalesa psíquica i la seva determinació la converteixen en una heroïna.

Després de revisar a fons la informació generada pel cas, Carles Porta ha reconstruït la història de dalt a baix en un sol fil narratiu que, com sempre, combina magistralment la vivacitat, el drama i la ironia, fent evident la grandesa i, alhora, la misèria humana. Carles Porta aconsegueix, com en tots els seus llibres, que llegeixis àvidament, amb l'ànima en suspens i alhora et fa riure de tanta ineptitud dels uns i dels altres. Sens dubte, amb aquesta crònica, Porta es consagra com el mestre del periodisme narratiu.

El zelador d'Olot i la banalitat de la mort. Un relat amb el transfons del significat del pas del temps, la vellesa i la vida digna.

La tardor del 2010, la ciutat d'Olot es va commocionar en conèixer la detenció de Joan Vila Dilmé, un zelador que havia propiciat la mort d'onze persones grans a la residència geriàtrica de La Caritat. A través de la reconstrucció dels fets i d'un acurat retrat de l'assassí, l'autor fa una aproximació a la seva pròpia visió de la vellesa, del concepte de vida digna, i de la trista banalitat que sovint acompanya els crims més abjectes.

Toni Soler té el gran do de l'eficàcia narrativa. És substantiu, i en poques ratlles sap mostrar l'ànima de tots els personatges que entrecreuen aquesta història, també la seva, lligada a la Garrotxa, "el lloc -afirma- on més fàcilment connecto amb la idea del pas del temps". Amb la precisió que només tenen els que dominen l'eina narrativa sense trampes, Toni Soler ha construït un relat molt personal que va molt més enllà de la crònica negra.

Tretze veïns, amos d'una muntanya. Al poble de Tor, tocant a Andorra. Poderosos que s'enfronten. Interessos, contraban, l'orgull de la força. Estranys assassinats i sentències que fan créixer la crispació.

Carles Porta ha investigat la història de Tor, la muntanya maleïda. Hi va anar, la primera vegada, per fer un «30 Minuts» per a TV3. I va quedar atrapat. Durant vuit anys ha tornat repetidament a Tor, per parlar llargament amb uns personatges difícils, plens d'odi, de por i de secrets.

Aquest és el llibre d'una arriscada aventura periodística convertida en narració literària -recordant el nord-americà Truman Capote. Les escenes més tenses i també les més grotesques, retrats de personatges que impressionen per la seva ràbia encesa. Els lectors devoraran aquestes pàgines amb la passió i l'avidesa que desperten les grans històries.

A Tor, tretze cases, tres morts, el misteri que continua. Com la ira del vell Palanca: «Me van robar, me van intentar matar, i encara sóc jo lo cabrón! Només em queda una solució: morir matant!»

Xavier Baladia ha fet reviure un món que ja no existeix, però que mostra una manera genuïna i europea de ser català.

L'avi Ninus no és una ficció, però és un testimoni que es llegeix com una novel·la.

¿Qui era la besàvia de l'autor? La Ben Plantada, el mite literari d'Eugeni D'Ors. I la tia besàvia? Isabel Llorach, la protagonista de la Vida privada de Sagarra. Però els vincles d'aquesta família amb personatges crucials de la nostra història no s'aturen aquí: el pintor de la família era el mateix Casas; els arquitectes, Gaudí i Puig i Cadafalch; el cosí, Pompeu Fabra; i el professor de violoncel, Pau Casals.

El protagonista d'aquesta història és el Ninus, l'avi de l'autor i encara una criatura quan la seva mare va fugir de casa a cavall per reunir-se amb el seu amant. El Ninus, meticulós i cerimoniós, es va convertir amb el temps en un model dela seva condició de gran senyor de Barcelona. Un testimoni excepcional dels grans canvis del segle XX.

Del palauet a Mataró a l'«apartament» a la Casa Milà. Dels estius a Camprodon als primers xalets de la Molina. Del frac als texans. De la llotja del Liceu al Centre Excursionista. L'avi Ninus és al mateix temps tradició i impuls innovador.

Ressenyes:
«Una obra literària profunda de gran valor històric i documental. Una aportació biogràfica en base a dades econòmiques amb gran atractiu novel·lesc. Una exquisidesa literària.»
Jordi Capdevila, El Punt Avui

«Homenatge al llegat d'uns ancestres abans no es venguessin l'ànima al diable del poder.»
Pau Vidal, Vilaweb

«M'ha quedat la recança que sempre queda quan tastes un bon vi, o quan estàs amb aquells amics entranyables que et fan desaparèixer el temps. Un llibre amè i molt recomanable.»
El Barrinaire

«Aquest llibre deliciós fa exactament el contrari: tornar els ulls benvolents a un món tan esvaït com irrepetible. Una certa nostàlgia plana sobre aquestes pàgines, que acaba amarant el lector com si fos una oportunitat perduda.»
Patricia Gabancho, Ara

«Llegir les històries de l'avi Ninus és llegir el retrat d'una època marcada per la burgesia catalana.»
L'illa dels llibres

«Un llibre carregat d'estimació i d'elegància que ens retrata un home que va estimar, que va ser estimat i que va fer de l'elegància norma de vida. Clarivident i savi, l'avi Ninus...»
Joan Josep Isern, Vilaweb

«És una delícia. Explica detalls fabulosos.»
Julià Guillamon, La Vanguardia

Carles Porta relata deu històries reals, deu crims estremidors.

La «crònica negra» és un gènere que té els elements bàsics per fer una bona escudella: grans personatges i una trama potent. Cal, però, treballar-ne bé els ingredients, i aquest és el secret que ha permès Carles Porta convertir CRIMS en uns relats que captiven centenars de milers d'espectadors, oients i lectors pel seu rigor, respecte i ritme narratiu.

Llum a la foscor conté deu històries reals, deu crims estremidors triats pel seu impacte social, pel perfil dels acusats, per la complexitat de la investigació o per la sorprenent resolució del cas. Són històries que furguen en la part fosca de la nostra societat i ens descobreixen una part de nosaltres i del món que ens envolta que no podem ignorar; unes històries que Carles Porta il·lumina per revelar-ne tots els angles, per tal que puguem extraure'n les nostres conclusions més enllà de les investigacions i les sentències.

«Posem llum a la foscor...».

«Los ideales de mis antepasados persisten.»

Aquesta no és una història real, però quasi, perquè la mena de persones que protagonitzen la gran aventura que és La vida promesa van existir realment a tot Europa. Encara avui, en queden rastres al mig de la selva.

Un noi universitari implicat en el Procés d'independència troba, en morir el seu avi, el dietari que el seu besavi va escriure quan tot just era un nen i després un jove. Som als anys vint a la Barcelona llibertària. Un matrimoni d'obrers, tan idealista com utòpic, decideix comprar un tros de selva al Brasil amb la il·lusió de construir-hi de cap i de nou un país perfecte. Una Catalunya nova. El fill té tot just vuit anys quan comença aquella gran aventura de la qual ell anirà deixant constància al dietari. Amb una simplicitat i una tendresa que corprenen, el lector estimarà les il·lusions tan esforçades com utòpiques d'aquells perdedors.

És el moment històric en què els carrers es batejaven amb noms com Llibertat, Univers, Fraternitat, Igualtat..., el gran moment dels ideals anàrquics i universalistes. Obrers que parlaven l'esperanto, que eren vegetarians, animalistes... i que creien que amb esforç i dedicació la humanitat podria ser perfecta.

Enric Larreula ens diu que d'acord, la gent que vol canviar el món són sempre uns grans ingenus, uns tossuts, però també són sempre els més generosos. I ho perden tot menys l'esperança. Els seus ideals sempre tornen.

Potser en aquesta dramàtica història els vells ideals reneixen a través del besnet, que descobreix astorat com les seves lluites ja eren les dels seus avantpassats?