A Catalunya, el procés entra en una nova fase, mentre que Euskadi s'allunya de l'independentisme unilateral.

Dues nacions i dues partides simultànies amb estratègies diferents.

Qui se'n sortirà millor?

Els bertsolaris, els improvisadors de versos en

euskera, comencen a pensar les ritmes des del final. Només quan saben com acabaran, comencen a descabdellar les paraules cantades. El públic no sap on desembocarà la història; el bertsolari, sí. Alguna cosa semblant ha passat en la mirada que els bascos han projectat sobre el procés independentista català: hi havia una intuïció de com acabaria tot plegat.

Malgrat que el fenomen polític que s'ha viscut a Catalunya és nou -l'Estat espanyol no havia hagut d'entomar mai un repte de les magnituds d'aquest, amb milers i milers de persones reclamant pacíficament el seu dret a marxar-ne- moltes de les peces que s'han anat posant sobre el tauler de joc són velles conegudes per als bascos: el pols entre legalitat i legitimitat democràtica, la judicialització del conflicte polític, l'ús dels cossos policials, l'amenaça d'escapçar l'autogovern, la dificultat d'interpel·lar Europa perquè mogui un dit... Hi ha, però, una diferència essencial de fons: a Euskadi, durant dècades, la presència d'ETA ho condicionava tot; en canvi, a Catalunya, el sobiranisme ha avançat només a través de les urnes. Amb matisos, ningú gosa ser gaire optimista. Per a alguns, els catalans han demostrat una valentia impensable; per als altres, una insensatesa incomprensible. I qui sap si ara que coneixem el final del procés -o de la primera etapa-, amb totes les seves llums i ombres, serà el moment d'inventar noves estrofes que permetin sincronitzar dues nacions que persegueixen una relació diferent amb Espanya, la que elegeixin democràticament els seus ciutadans.