Nocturns, primer llibre de relats del Premi Nobel Kazuo Ishiguro, aplega cinc històries que es poden llegir com si fossin estudis i variacions sobre uns quants temes, o com un concert que exposa aquests temes al primer moviment, els va combinant en els següents i els resol a l’últim. Totes cinc es configuren a partir d’elements habituals en l’autor: l’acarament entre les promeses de joventut i els desenganys del temps, el meravellós i decebedor misteri de l’altre, els finals ambigus i sense catarsi. I la música, sempre relacionada íntimament amb la vida i l’obra d’Ishiguro. I, per sobre de tot, un marcat sentiment de desarrelament en els personatges, que sempre estan de pas.

Kazuo Ishiguro, japonès nacionalitzat britànic i vinculat generacionalment, segons la crítica, amb Ian McEwan, Martin Amis o Julian Barnes, posseeix uns quants trets de l’extraterritorialitat de què parlava George Steiner. És particularment sensible a la forma d’expressar-se dels personatges segons la procedència i el medi social de cada un. N’hi ha que parlen com si pensessin en un altre idioma. A un dels narradors li agraden els mots de vici passats de moda. I a les històries s’encreuen subtils jocs de repeticions. A totes s’hi estableix una mena de triangle, fins i tot a la penúltima, que només té dos personatges. I s’hi barregen noms històrics amb altres d’inventats, en una demostració de solvència estilística.